El gran repte última part

Feia setmanes que s'havien acabat aquells episodis de silencis incòmodes amb la seva dona, racapitulava mentre conduia cap al seu objectiu. Feia també setmanes que no freqüentava fulanes buscant més comprensió que sexe; de fet, tot el que havia arribat a fer amb elles era parlar i deixar anar
tot el que tenia dins i l'angoixava; més que una prostituta aquella dona esdevenia un psiquiatre davant qui despullar-se emocionalment.

Però tot això ja feia setmanes que havia acabat, exactament des de que havia pres la resolució d'anar a cercar allò que anhelava. Havia trencat molts
lligams pel camí i n'estava a punt de trencar-ne molts més, de professionals, de coneixences anodines que no li aportaven res a la seva existència,...; havia trobat l'equilibri i allò el va ajudar molt a triar què era i què no era important en la seva vida... ara mirava amb menyspreu els individus que vivien angoixats per les frivolitats, per tenir molts
calés, per ser els primers en tot, en malbaratar el temps preciós que tots i cadascun dels éssers humans tenim atorgat quan arribem en aquest món...

Quan, aquell vespre de primavera, l'amplitud quasi-infinita d'aquelles aigües tranquiles es va desplegar davant els seus ulls, va saber que es
trobava davant d'un moment vital, un d'aquells moments en els quals tot allò quotidià deixa de tenir importància, un d'aquells moments en què tot
es relativitza absolutament i queda reduït al no res, i l'únic que aflora és la sensació que pertanyem a la natura i que , en realitat, la nostra
existència és tan insignificant que en assembla un miracle estar vius i poder sentir aquella connexió profunda i commovedora amb la mare terra. Un
d'aquells moments que només qui es troba davant una operació a vida o mort o davant el naixement d'un fill pot comprendre.

Va tancar els ulls i va inhalar profundament, omplint d'aire fresc els seus pulmons, deixant que aquell mateix aire li acaronés el rostre i fluís per
tot el seu cos, emportant-se tot allò residual, fins i tot el bo i dolent que havia fet durant la seva existència. Tota la seva vida li va passar pel
pensament concentrada en un segon i aleshores va pensar que ell realment no havia buscat allò, sino que allò l'havia buscat a ell. Li van venir al cap
unes paraules que el seu amic dr qdmxns li havia dit en una nit perduda de joventut, vagarejant per la ciutat : "el destí no és allò que cerquem, és
allò que trobem". - El destí no és allò que cerquem, és allò que trobem - , li ressonà al seu cap... El destí no era doncs allò que havia estat
buscant, que no el deixava viure, el destí era això que s'havia trobat, va pensar i va somriure només amb la comissura dels llavis pensant que, després de tot, potser sí tenia raó el seu amic de joventut.

Una pau com mai no havia sentit el va omplir i , a poc a poc i sense perdre de vista aquella superfície ara quasi negra que reflectia la lluna plena i el cel enfosquit de blau saturat, es va despullar. Es va quedar mirant aquella immensitat sense dir res, sense pensar res...

I , nu com havia arribat en aquest món, va ficar els peus dins aquella aigua que besava la terra i que tant havia estimat i, lentament, es va internar dins el seu destí.

El gran repte III part

Quan va mirar el calendari es va adonar que portava ja 4 mesos amb aquella situació que si bé d'entrada li va semblar insuportable, ja havia esdevingut una rutina. El cas és que la seva vida no podia continuar així; aviat afectaria la seva vida familiar i professional, ningú no pot viure amb insomni crònic i continuar com si res no passés. Els episodis de passeig nocturn pel passadís, omplir un got amb un dit de rom, sortir al balcó en plena nit i dirigir l'esguard sense realment veure res vers on s'amagava el seu objecte de desig no per haver esdevingut rutinaris eren acceptables per una persona emocionalment equilibrada com ell es considerava.

El psiquiatre li havia receptar unes píndoles que l'únic que havien fet era descomposar-li l'estómac més encara del que ja el tenia d'abans, de manera
que les va deixar al cap d'uns dies...sabia molt bé que la causa d'aquell desequilibri no era cap d'altre que la fita que d'entrada havia concebut com un d'aquells desafiaments que els joves llencen per enlluernar les noies, un divertimento per impressionar a qui sap qui o què, però que amb
el temps va anar interioritzant de tal manera que va acabar consumint-lo per dins.

La resolució ja l'havia presa, només li faltava reunir el valor necessari per dur-la a terme. Per primer cop a la seva vida es va decidir a actuar
amb un objectiu tan meridianament clar que estava disposat a utilitzar de bon grat qualsevol mitjà. Ell que havia estat sempre un home escropulós amb
les lleis, sempre mirant de no ofendre ningú, ni per activa ni per passiva,ell, que ni una multa d'aparcament havia acumulat en els seus 19 anys de
conductor, ell estava disposat a fer ulls clucs a l'ètica, la vista grossa al mitjans, el que comptava a partir d'ara era únicament el resultat, la consecució de la seva fita i aleshores, arribaria el descans, tornaria l'equilibri, l'alegria de viure, el poder descansar i tornar a somriure davant el comportament càndid i despreocupat de la seva filla, a poder besar la seva esposa amb la passió d'abans, a tornar a quedar amb els amics, a tornar ser una persona....

Sí, per primer cop en molts mesos es va tornar a sentir amb aquella força d'antuvi i no dubtaria en remenar cel i terra per tal d'assolir allò que anhelava. Va recuperar la seva vella agenda amb nombres de telèfon que feia molts mesos que no marcava, disposat a polsar la disposició dels seus
antics amics, coneguts i contactes professionals per ajudar-lo en la seva empresa. Tota col.laboració seria benvinguda, i mostrant les cartes sobre
la taula es refermaria com al líder natural que fou abans de la trencadissa emocional que l'havia dut fins aquí.

Malgrat tot, no havia perdut la seva mà esquerra amb els agents econòmics i socials, i en poques setmanes (ell mateix en va quedar sorprès) i després
de molts rebutjos per part d'empreses privades i públiques i d'institucions culturals, va aconseguir un finançament per part d'una emissora local que,
malgrat la seva modèstia econòmica va veure en aquell home i la seva extravagant pretensió una oportunitat de publicitar-se, oferint als seus
radio oients l'oportunitat d'escoltar en viu un relat èpic i transmetre per les ones l'emoció esquinçada d'aquell que arrisca la seva vida per tal
d'assolir una fita que el mateix Nietzsche hagués catalogat com a forassenyada.

Ara faltava el més difícil, trobar algú prou boig com per seguir-lo en la seva epopeia, algú que com ell, fés temps que cerca quelcom sense saber ben
bé el què, algú amb qui compartir aquell destí inefable...

Dr. quedem aixins

servido por mansos 1 comentario compártelo