Una aixafogor inusual per a aquelles dates no el deixava dormir. Va sortir del llit aquella nit a les 3 de la matinada i en sortir al balcó es veié bevent un got de rom que, de manera automàtica, s'havia preparat en notar aquella sequedat a la boca. Va ser quan, després de 2 glops recolzat a la barana, un cotxe va passar pel seu carrer; aleshores prengué consciència del que estava fent, s'assentà a la cadira que tenia al balcó, tot intentant fer el mínim soroll possible per tal de no despertar la seva dona i filla, que dormien plàcidament sense imaginar la tempesta que pel seu cap passava.
Amb el got encara mullant-li els llavis, però sense empassar-se el liquor,va alçar la vista cap als cingles que des del balcó es podien distingir, i que amagaven allò que anhelava i que sense voler-ho admetre, li havia provocat aquell desequilibri i aquell neguit.

Després d'una estona que era incapaç de quantificar, va tornar entrar al menjador de casa seva i, tot deixant la porta del balcó oberta per tal de permetre el pas d'aire, es va estirar al sofà, amb el got encara a les mans.
Les llums taronges projectades al sostre, rovinents de l'enllumenat públic, el van distreure una estona fins que va tancar els seus ulls irritats i aleshores va sentir aquella cremor.

Ell no podia ni imaginar que aquella va ser només la primera nit en vetlla de tantes que li esperaven.

Les primeres llums de l'alba i l'aire fresc de la matinada que entrava per la porta del balcó el van despertar amb un calfred.

Es va aixecar del sofà i, sortejant les joguines de la seva filla de 6 anys, escampades per tot el menjador, arribà fins a la cuina, i es preparà
un cafè que li va saber a poc....